Amb coll acolxat i amb el missatge de “soy soltera”

Escric la paraula “dog” al youtube. Volia buscar algun vídeo que il·lustrés el tema del que volia parlar avui, hi he començat per una paraula ven àmplia, a veure què sortia. Al cap d’una estona de voltar pel buscador de vídeos, he vist que gairebé tots els vídeos són de gent que fa fer “coses” als seus gossos. I dic “coses” perquè n’hi ha un munt, i no acabaria mai.

Hi ha un il·luminat que diu que el seu gos parla, quan el gos l’únic que fa és emetre un so, ja que la reacció del seu amo és satisfactòria. Hi ha un altre patinador frustrat, que per sentir-se millor ha ensenyat a patinar el seu bull dog, i ho ensenya a tot el món. També hi ha una senyora molt presumida que ensenya per la pantalla petita la seva gosseta tota emperifollada, amb cuetes de colors. Només li falta el maquillatge.

Aquesta recerca m’ha fet recordar que fa uns dies, a la Festa Canina d’Igualada, on hi vaig treure el cap, vaig tenir la mateixa sensació. Per exemple, en un racó del local hi havia muntada una petita pista d’aggility. Hi havia uns propietaris amb dos beaggles. El petit, voltava content pel recinte, posant-se per tot arreu on trobava: pel túnel, pel circuit d’obstacles, etc. En canvi, al gran no li interessava per res del món. En canvi, on estaven els propietaris? Intentant fer passar el beaggle gran pel túnel. L’escena era còmica, per no dir ridícula. L’home estava gairebé dins del túnel, cridant el gos i mostrant-li un tros de menjar. La dona estava a fora, empenyent el gos pel cul perquè es decidís entrar. I jo em preguntava: tant canviarà la vida d’aquestes persones quan aconsegueixin fer entrar el gos al túnel? No poden aprofitar el temps en coses més interessants? O encara millor, si tan els hi agrada, no poden entrar ells al túnel i recollir el premi al final? Realment no ho entenc.

Què empeny a aquestes persones a fer fer aquestes coses als seus gossos? Quin interès hi pot haver en posar el teu gos en un túnel, vestir-lo amb un tutu i fer-lo ballar, o posar-li un abric rosa amb coll acolxat on hi diu “soy soltera”?

Jo crec que hi ha diferents opcions:

– la gent fa amb els gossos el que no han pogut fer amb els fills, perquè aquests últims parlen i es poden queixar, i en canvi els gossos no es poden expressar verbalment

– les persones que els agrada cridar  l’atenció però en canvi tenen sentit del ridícul, creuen que poden solucionar la situació destacant gràcies al seu gos disfressat de Pato Donald

– aquella noia passeja el seu caniche tenyit de fucsia, perquè vol provar el tint abans d’utilitzar-lo ella

– aquell noi porta el seu gos a aggility perquè creu que allà podrà estendre les seves relacions socials amb els altres propietaris i potser podrà trobar parella

– la gent es pensa que els gossos que tenen són persones atrapades en un cos de gos i els tracten com a tal

Teniu alguna altra idea per aclarir aquest assumpte?

Per què hem de molestar el nostre gos amb abrics i cuetes que de ben segur que no li agraden, per sentir-nos nosaltres millor?

Per què no en tenim prou en tenir un gos i valorar-lo pel que és, i pel que ens ofereix com a gos, sense fer-lo passar pel túnel (en sentit literal i figurat)?

Realment creieu que aquest pobre se sent millor així, que campant lliure al seu aire?

Anuncis

Xana

Xana!

Vine bonica!

Diria que en aquesta foto jo encara no havia nascut. I tu ja havies tocat la neu i jugat entre els arbres. Amb un any de vida, em vas obrir les portes del teu espai a casa. Els meus pares em van deixar en el bressol en una taula baixeta, a la teva altura. I tu, amb els ulls curiosos em vas olorar i vas decidir que era una persona benvinguda. I des d’aleshores vam conviure 15 anys de vida, 15  de la teva, i 14 de la meva.

Recordo molt bé el teu moviment de cap, recolzada sobre la meva falda, mentre sèiem al sofà i miràvem la tele tota la família. Tu volies ser allà, i si podia ser, amb algú que t’acariciés durant hores. Quan féiem excursions, tu sempre caminaves el doble o el triple que tots nosaltres, sempre endavant i enrere de la fila que es formava en els senders. Jo sempre m’imaginava que controlaves que ningú es quedés enrere i t’agraia que em vinguéssis a veure i em saludéssis amb un cop d’ull o recolzan-te a la meva cama. De vegades, quan em preocupava alguna cosa, te l’explicava a cau d’orella mentre et feia festes allà on tu i jo sabíem que t’agradava més. Sentia que podia confiar en tu i, tot i que era conscient que no em donaries cap solució, sent allà, en realitat, ja me la donaves. No ho recordo, però m’imagino que vas tenir molta paciència amb mi, quan de petita encara no sabia que erets un ésser viu, i t’agafava la cua i et feia petons per tot arreu. Un dia se’m va posar al cap que et volia ensenyar a caminar al meu costat, però no hi va haver manera (llàstima que no hagués conegut abans l’ensinistrament en positiu, l’haguéssim aprofitat i gaudit tant entre les dues…!). Tu havies tret un suficient a la “classe de gossos” i només responies al “sit” i al “Xana, vine”, això sí, quan no tenies res més interessant a fer. Un Sant Joan, espantada pels petards vas córrer i ens vam pensar que no tornaries. Et vam estar buscant durant dies pels voltants de casa i més enllà, sense trobar-te per enlloc. Fins que al cap de  tres dies, vas aparèixer a la porta de casa, exhausta, vés a saber on havies estat! Però l’important és que havies tornat a casa teva. Quin descans. I quin patir. Sort que ja et tornàvem a tenir amb nosaltres. A l’estiu, carinyosament i amb un paper de cuina empapat d’oli (“així es desenganxen millor”, deia la mare), et treia les paparres que se’t posaven darrere les orelles, i sense que ningú em veiés em palpava dissimuladament les meves, no fos cas que jo també n’hi tingués. La mare ens explicava que quan anàvem amb tu pel carrer i algú ens mirava malament a mi o al meu germà et posaves nerviosa i ens “protegies”.

Xana, va arribar un dia en què et vas fer velleta, et feia mal el cos per qualsevol moviment, no senties gairebé res i tenies un tel als ulls. Vam intentar que estiguéssis bé, però no hi va haver manera. I en un gest crec que molt generós (perquè nosaltres et volíem per sempre) vam decidir posar fi al teu patiment. Aquell dia vaig arribar de l’escola i corrents vaig anar a veure la teva caseta. Ja no hi érets. I ho vaig entendre. Aquell cop no tornaries a la porta de casa, exhausta al cap de tres dies, sinó que estaries al meu cor per sempre. I cada cop que et recordés, com ara, se’m faria un nus al coll i se m’omplirien els ulls de llàgrimes.

Carta oberta a Affinity Petcare

(Si quieres traducir la carta, copia la dirección de la barra de arriba y pégala en el cuadro del siguiente link: Traductor de Google. Sólo te queda darle al Traducir.)

 “Crec que una empresa com Affinity Petcare, amb una Fundación Affinity al darrere, que vetlla pel benestar dels animals, no hauria de recomanar mètodes d’ensinistrament com els que utilitza Cesar Millan. Només cal mirar un capítol per veure el patiment dels gossos en la seva presència. Al contrari, hauria d’oferir alternatives a aquests mètodes coercitius d’educació, que n’hi ha, i amb molts millors resultats! Gràcies”

Aquest és el comentari que vaig fer al Facebook de l’empresa Affinity Petcare, i que em dóna peu a escriure aquesta Carta oberta a Affinity Petcare. Aquest comentari és en resposta al post que ha fet Affinity Petcare, que copio aquí:

“Descubre los consejos para controlar el paseo de tu mascota en manos de Cesar Millan, el encantador de perros. 
Aprende muchas cosas más con sus videos en Youtube: http://www.youtube.com/user/CesarMillan#p/u “

 

Carta oberta a Affinity Petcare

Aquesta carta l’escric amb l’ànim de fer una crítica constructiva al post que ha fet Affinity Petcare animant els usuaris a seguir els consells de Cesar Millan (anomenat l'”Encantador de Perros“), al seu facebook. Vull fer aquesta carta des de la humilitat i basant-me en el que altres persones i/o associacions ja han dit sobre ell (trobareu els links al final). 

Com dic en el meu comentari, seria bo que Affinity Petcare no recomanés els mètodes que utilitza Cesar Millan, ja que ho considero poc coherent amb el missatge que dóna la Fundación Affinity (fundació privada de la mateixa empresa). La Fundación Affinity vol promoure el benestar dels animals de companyia i el seu paper en la societat, a part de sensibilitzar la població en el respecte cap a ells (hi he fet pràctiques durant 3 mesos i puc assegurar que treballa amb aquest objectiu). Dic que em sembla incoherent amb la recomanació de seguir el mètode de Cesar Millan perquè crec que aquest mètode no promou ni el benestar dels animals ni el seu paper en la societat.

M’explico. Les tècniques de Cesar Millan estan basades en la teoria de la dominància (jo sóc el líder i tu, gos, has d’estar per sota meu a la manada, submís). Per assolir aquesta submissió, utilitza tècniques com el càstig físic. Segons la Societat Americana Veterinària de Comportament Animal, aquesta teoria porta a una relació antagònica entre els humans i les mascotes i a uns mètodes d’ensinistrament negatius i aversius, que són els que utilitza el Cesar Millan. Segons aquesta societat, el càstig porta a la inhibició de l’aprenentatge, a l’augment de comportaments agressius i de pors i pot provocar danys als animals i a les persones que hi interactuen. I el més important, porta a un deteriorament de la relació entre la persona i l’animal. I això, segons el meu punt de vista, no promou el benestar del gos.

Segons aquesta mateixa societat, la idea de la dominància i del líder de la manada està obsoleta. Els gossos no actuen com a animals de manada ja que fa 15.000 anys que viuen amb els humans i no són caçadors. Aquesta idea (errònia) prové d’estudis amb llops. La idea que les manades de llops tenen un agressiu mascle alpha que domina la resta es va originar en estudis de llops en captivitat (amb comportament distorsionat i diferent al que tenen els llops en llibertat). Però les noves recerques que s’han fet, en llops lliures, suggereixen que les manades no estan controlades per un mascle dominant i que aquest mai lluita per la dominància, sinó que simplement ell i la femella són els progenitors i guien la família.

Per cert, just després de tenir escrita aquesta carta, he rebut resposta d’Affinity Petcare al meu comentari al facebook (copiat a l’inici en negreta):

“Hola Aina. Deixant de banda els mètodes, el nou programa de Millan té com a principal objectiu difondre l’adopció i comunicar el no a l’abandonament. Aquests són valors que sempre hem volgut transmetre des d’Affinity. Tots els gossos que apareixeran al programa són gossos de protectores animals amb l’objcetiu de fomentar l’adopció i no la compra d’animals. Gràcies per transmetre la teva opinió. Salutacions!”

Sobre aquesta resposta, m’agradaria fer alguns comentaris:

En primer lloc, el nou programa de Cesar Millan es dirà “El líder de la manada” . Només amb el títol ja demostra que no és coherent amb el que està dient la comunitat de veterinaris, com ja he comentat anteriorment i com es pot veure en els links del final.

En segon lloc, estic molt d’acord amb l’objectiu de difondre l’adopció i de comunicar el no a l’abandonament (he fet de voluntària en una protectora i he viscut la problemàtica de ben a prop). Tot i així crec que estem davant d’un cas de “el fi no justifica els mitjans”, i que hi ha moltes persones en aquest país que també duen a terme aquesta tasca i ho fan de forma molt més respectuosa amb els animals.

Una de les conclusions de l’últim Estudio del Abandono, fet per la Fundación Affinity, diu que un 11% de les persones que abandonen el seu animal ho fa a causa del “comportament de l’animal”. Així doncs, una bona forma de lluitar contra l’abandonament és aconseguir que tots els propietaris tinguin un gos ben educat. Crec sincerament que això no s’aconsegueix mirant reality shows amb gossos abandonats, com serà “El líder de la manada”, sinó apostant per una bona educació, tot seguint els consells dels experts.

I finalment, si aquests mètodes poden provocar conseqüències negatives en els gossos que viuen en famílies, encara és més nociu utilitzar-los en gossos que han estat abandonats i viuen en protectores, ja que molts han tingut una vida complicada i arrosseguen pors i agressivitat deguda a aquestes pors. Les tècniques del Cesar Millan, sota el meu punt de vista, només faran que aguditzar aquests problemes que malauradament tenen molts gossos que han estat abandonats.

Tot dit, considero que el missatge d’Affinity Petcare és poc coherent amb el missatge que transmet i la bona tasca que està fent la seva pròpia Fundación Affinity (recolzant l’ensinistrament en positiu en el programa que patrocina “Más que perros y gatos”  i les teràpies assistides amb animals en la seva web, ben diferenciades de l’estil d’ensinistrament tradicional). No cal dir que crec que seria bo canviar el missatge d’Affinity Petcare i adaptar-lo a la línia de la Fundación, que està fent molt bona feina. D’aquesta manera, penso que la imatge d’Affinity es veuria reforçada. Espero haver explicat bé a les persones que conviuen amb gossos quin tipus d’ensinistrament és el que fa el Cesar Millan, i haver-los donat informació per escollir com volen ensinistrar el seu gos i quines programes de televisió volen seguir.

Si els gossos ja no són llops, crec que nosaltres tampoc ens podem quedar enrere amb les tècniques amb les que els eduquem!

Gràcies,

Aina Solé Baliu

Què s’ha dit abans sobre els mètodes d’ensinistrament de l’”Encantador de Perros”:

Nota de premsa conjunta que van emetre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’Asociación de Veterinarios Españoles Especialistas en Pequeños Animales (AVEPA) i Grupo de Especialidad de Etología Clínica de AVEPA (GrETCA), on criticaven els programes de “Malas pulgas” i el de l'”Encantador de perros”, els dos emesos a Cuatro (cal dir que no estic del tot d’acord amb un paràgraf on es justifica el càstig “en el moment oportú”. Pels lectors del meu blog, ho explicaré més endavant).

Article al blog de la Mariona Monrós, veterinària, on s’hi tradueix un article sobre de la Veterinary Society of Animal Behaviour, del qual faig esment més amunt.

Article de la clínica veterinària CNR Veterinaris, que explica molt bé els mètodes que utilitza Cesar Millan i els efectes (negatius) que provoquen en els gossos.

Carta de Jaime Vidal (Santi), reconegut educador caní (Bluenitdogs), on parla del programa emès per Cuatro “Malas Pulgas“, on el seu conductor utilitza tècniques semblants a les empleades per l'”Encantador de Perros”, que també s’hi menciona.

Article d’Andrew Luester, Veterinari Etòlog de la Clínica del Comportament Animal de la Universitat de Purdue, Els Estats Units. En ell es critiquen els mètodes utilitzats per Cesar Millan quan s’emetia el programa pel National Geographic.

Gossos deslligats i braves amb regust de crema de massatges

Ahir, com gairebé tots els barcelonins, vaig estar passejant per la Barceloneta. Volia anar a menjar unes bones braves davant del mar. A part de molts guiris, skaters i pijos (majoritàriament concentrats al Club Natació Barcelona), també hi havia moltes persones passejant els seus gossos. Aquest és un bon escenari per tenir tots els sentits alerta i observar. El primer que vaig veure és que els gossos que passegen per la Barceloneta un matí de novembre es poden dividir en dos grups: els que van lligats i els que van deslligats. La diferència és força clara.

En primer lloc, les persones que porten el gos deslligat no el passegen,  sinó que han sortit junts a passejar, d’una forma conscient. Els dos es veuen molt tranquil·ls i rarament molesten els altres passejants (gossos o persones). Per no perdre’s, el contacte entre els dos és molt freqüent. Entre jocs amb una ampolla de plàstic buida o una pilota de tennis van avançant, i el gos passeja amb el seu company. Van a la una.

En canvi, aquella persona que porta el gos a l’altra punta de la corretja (molt sovint massa curta) és una persona que no gaudeix del passeig, com tampoc deixa gaudir del passeig al seu gos. És la persona que ha sortit a passejar (ella amb altra gent) i de passada s’ha emportat el gos, “perquè prengui l’aire”. Per molt que vagin units per una corretja, els dos éssers estan desconnectats, no es miren, no es comuniquen (excepte en les ocasions en les quals el propietari “corregeix” el gos perquè no tiri de la corretja). D’entre els que porten el gos lligat, també podríem trobar dos grups de persones: els que saben manejar la corretja i els que no, però això és un tema extens que intentaré explicar en un altre post.

Podríem dir, encara que no hagi fet una recerca molt exhaustiva, que la majoria de persones amb gos estan en el grup de “porto el gos lligat” i en el subgrup “no manejo bé la corretja”. Per si teniu dubtes, us penjo un exemple clar d’aquest grup tan extens:

El pobre gos té un susto de mort cada cop que l’home fa una passa. La corretja el va escanyant d’una forma intermitent. Una de les parts més delicades del gos és el coll. Molts dels animals salvatges moren per una mossegada en aquesta part del cos. Alguna cosa els hi deu haver quedat! I resulta que la majoria de corretges es lliguen al coll. Si a això li sumes que el moviment de la corretja és constant i amanaçador, depenent de com t’ho miris, el resultat és un susto de mort, literalment.

D’aquest detall que pot semblar simple, se’n poden derivar molts comportaments “no desitjats” del nostre gos que a vegades no sabem d’on vénen. Però això vindrà més endavant!

Al costat d’un gos tranquil (i deslligat) d’una parella, em vaig prendre una pasta fregida en forma de patata amb salsa brava, tot sentint un regust de crema de massage de les massatgistes de la Barceloneta.

Hola!

De quatre potes. De quatre potes és com veuen el món la majoria d’animals mamífers. Excepte nosaltres, els humans (de vegades cal recordar que també som animals!). D’entre els éssers de quatre potes, el gos és un animal que m’interessa i em fascina especialment. És un dels únics habitants d’aquest món que s’ha atrevit a compartir la vida amb nosaltres, tot i que massa sovint l’estem tractant d’una forma que no es mereix.

Quan vaig arribar a casa en un bressol (ara en diuen Maxicosi), als pocs dies de néixer, ja m’olorava tota curiosa la Xana, la gossa que vivia a casa i amb la que vaig compartir quinze anys de la meva vida. Des de llavors que jo també sóc curiosa amb tots els gossos que se’m creuen pel camí. M’agrada observar-los i aprendre cada dia més coses sobre el seu comportament.

D’aquí surten les meves ganes d’obrir aquest bloc. Els qui tingueu un gos, en conegueu algun, o simplement us faci gràcia llegir historietes per passar l’estona, aquí hi podreu trobar experiències que vaig passant al voltant d’aquests animals. A vegades també em vindran ganes d’escriure sobre com de “gossos” en som els humans (gairebé em sap greu utilitzar aquest adjectiu tan injust…) o de quin temps fa avui (per cert, avui “it’s raining cats and dogs!”).

Doncs això! Que em ve de gust tenir un espai on escriure coses que em passin pel cap, sempre des de la modèstia i la senzillesa, ja sigui relacionades amb els gossos o no (i sempre aprenent dels comentaris!).

Deixo un vídeo curiós. Si nosaltres intentem posar-nos de 4 potes, hi ha un gos que des de petit ja hagut de viure com els humans… amb dues potes! Se’l veu feliç i tranquil, i això és el que compta. El que és important és que se n’ha sortit i ara se’l veu content. A més a més… al món dels gossos, ningú no se’n fot de ningú, no és un avantatge?

A reveure!

Aina